11/12/2012

Quim Masferrer: “Si ens desfoguem de manera conjunta es poden canviar les coses”

Diari Bon dia Andorra

¿Què faria si li comuniquessin que només li queden 90 minuts de vida? És el plantejament, simple i alhora tan tràgic, de ‘Temps’, l’obra escrita i protagonitzada per Quim Masferrer (Teatre de Guerrilla) i dirigida per Ramon Fontseré (Els Joglars), que dijous a la nit es representa al Centre de Congressos d’An­dorra la Vella. Masferrer aprofita els 90 minuts de l’espectacle per reflexionar sobre la tragicomèdia en què tots actuem: la vida.

Tothom ha pensat què faria si sabés que li queda poc temps de vida, però 90 minuts... No tens temps per a res!
Tots ens ho hem plantejat alguna vegada: què faria si em quedessin sis mesos, o un o dos anys de vida. Jo volia plantejar una situació límit en què el personatge té la llibertat absoluta per dir el que vulgui, però també li surten les pors, les angoixes... És un espectacle amb moments de catarsi i d’humor tremends però també de molta tristesa i poesia. És una tragicomèdia amb totes les de la llei.

Aquest personatge té l’avantatge que es pot desfogar davant d’algú, del públic.
El públic és qui vetlla aquesta persona, que encara no està morta! Hi ha espectadors que m’han dit que hi ha moments en què senten compassió perquè se li acaba el temps i li permets que faci qualsevol cosa. 
A més, tota l’estona hi ha a escena un cronòmetre que marca el temps. És una espasa de Dàmocles tremenda, i el personatge passa per tots els estats: criticar, enfotre’s de tot, la incredulitat, el misticisme, la por... Com a actor ha estat un espectacle complicat de fer, però alhora, quan veus el resultat, tan interessant i positiu, és molt gratificant.

Amb unes quantes representacions de 'Temps' a l’esquena, ¿ara escriuria diferent el text?
Encara és molt tendra, l’obra es va estrenar a l’octubre! Però, com passa en tots els espectacles, a mesura que vas fent actuacions el personatge va madurant, és com matèria orgànica, va evolucionant. Encara és molt tendra però et permet posar-hi tocs d’actualitat, tot i que el guió és bastant estricte. Ara encara estic en aquell punt que no retocaria res perquè estic en un procés d’impregnar-me de tot això.

El protagonista aprofita per desfogar-se abans de morir, ¿cal que esperem a una situació límit per dir allò que pensem?
Precisament és un text de l’espectacle, quan el personatge diu a l’espectador: “Vostès m’han vingut a veure i jo m’he desfogat; vostès, que encara hi són a temps, desfoguin-se en vida. Viure desfogat és molt important i no hi donem importància.”
Ell ho diu, ara es permet criticar caixes, bancs i polítics perquè ja no pot anar a la presó ni ningú el pot multar, però en vida ens costa molt dir la nostra. Tot i que sembla que ara a Catalunya això està canviant, ens adonem que la unió fa la força i que si ens desfoguem de manera conjunta es poden canviar coses, com fins i tot la llei de Wert sobre la immersió lingüística...


L’humor no ho cura tot, però ajuda a empassar millor les coses.

Aquest personatge també li diu al públic: “Gràcies a vostès he perdut la noció del temps.” Aquesta hora i mitja que podria ser tan terrorífica... perquè en realitat és molt de temps! Amb 90 minuts tens molt de temps per menjar-te el coco. Ell diu que ha perdut la noció del temps gràcies a la complicitat d’algú que l’ha vingut a veure. 
Amb el director, en Ramon Fontseré, hem jugat, que és el que et permet fer el teatre. És una situació en què espero no trobar-me mai de la vida perquè crec que no faria res del que faig a l’espectacle. En el treball previ, quan escrivia el text, preguntava als amics què farien si els quedessin 90 minuts de vida. Un deia “sexe”; l’altre, “una festa”; un altre, “veure el 2 a 6 del Barça al Bernabeu”... ¿Segur? El teatre et permet jugar a intentar saber què faries i ens ha sortit una macedònia de moments de riure i d’altres en què se li’n fot tot, però també moments místics, perquè el personatge no creu en Déu però hi busca refugi...

El personatge no està del tot sol  sobre l’escenari: hi ha veu en off, vídeo, un partner a escena...
L’escenari està pràcticament buit, però ara explicaré una cosa que només es pot explicar en un escenari: aquest partner d’escena és la figura del temps, del pas del temps. És un personatge que l’espectador es pregunta constantment qui és fins que s’adona que és el pas del temps. El temps, tan eteri, intangible, que se t’esmuny de les mans, l’he personificat en un personatge. És un monòleg, però no com els que estem acostumats, perquè és un espectacle de teatre, amb una dramatúrgia, una posada en escena, amb coreografies, amb suport de música, de vídeo...

Vostè va proposar Fontseré perquè dirigís l’espectacle.
Ha estat un privilegi! Ramon Fontseré sempre ha estat un referent. Quan tenia la idea i el text mig escrit vaig veure que necessitava una direcció i vaig fer una llista de gent amb qui m’agradaria treballar. El primer era Fontseré, i quan l’hi vaig proposar va acceptar. Si a mi fa tres anys m’haguessin dit que treballaria amb en Ramon Fontseré no m’ho hauria cregut.

¿Fontseré ha dirigit 'Temps' com vostè el tenia al cap?
De fet, tenim una manera de fer molt semblant. Tots dos creiem molt en el poder del comediant, que l’humor és un camí per explicar coses però mai el fi, que l’escenari s’ha d’aprofitar per criticar, per denunciar, per generar opinió... I el text l’hem vist molt igual. Però en Ramon hi ha aportat moltíssim! Gràcies a ell hem utilitzat molts més recursos que té el teatre que no si ho hagués fet jo sol. Tot i ser molt fidel a la marca Teatre de Guerrilla, en aquest espectacle n’hem fet dos de cop.

¿El missatge de 'Temps', si és que n’hi ha, és que hem d’aprofitar el temps perquè això s’acaba? 
Bé, jo no pretenia dir res a l’espectador. Vull explicar coses amb contingut, molt humanes, perquè la vida és una tragèdia però alhora és una comèdia. Hi ha espectadors que després de veure 'Temps' m’han dit: “Hem d’aprofitar el temps” o “no hem de perdre el temps”. Apareixen plantejaments al voltant del temps molt interessants, com que el temps se’ns en va. Tots sabem quin serà el nostre final i aquest personatge t’explica coses que saps que tard o d’hora et passaran, i fa que tothom s’impliqui molt en l’espectacle. Hi ha moments molt angoixants: és el temps que se t’esmuny!

Informació addicional

Comentaris