Quim Masferrer: «No sóc creient, però sí que sóc practicant: m'agrada el ritual»

Tots tenim les hores comptades. Diuen. Però tenim la fortuna de no saber quantes ens en queden. El problema de Quim Masferrer a Temps –aquesta nit al Centre de Congressos, penúltima cita de la Temporada– no és que tingui les hores comptades, sinó els minuts. Noranta, exactament. Cosa que és ben trista, no ho negarem, però que a la vegada li confereix la suprema llibertat de dir el que pensa sense embuts. Amb el ventilador en marxa, apartin les criatures, que esquitxa. Per cert, l'ha dirigit el joglar Ramon Fontseré, un català sota sospita.

–¿No se'ns haurà posat existencial?

–No és que m'hi hagi tornat; és que hi vaig néixer, existencial...

–Caram.

–Que era broma. El cas és que volia plantar un personatge a l'escenari i fer-lo parlar amb la llibertat més absoluta.

–Quina enveja.

–Doncs sí. I per això se'm va ocórrer aquest malalt terminal, que té llicència per dir-la ben grossa i a qui se li perdona quasi tot. I a partir d'aquí plantejo la pregunta: ¿què faries si et diguessin que només et queden 90 minuts de vida? És que el temps és una cosa ben fascinant.

–Conti, conti.

–El temps se'ns esmuny d'entre els dits i no hi podem fer res. Tu, jo i el lector compartim ara un temps que és únic. Però, ¿l'hem guanyat o l'hem perdut?

–Ja ho deia Woody Allen: «Els records, ¿són una cosa que es té, o que s'ha perdut?»

–És que si no hi hagués temps, totes les coses passarien de cop. El temps ordena les coses, permet que passin unes després de les altres.

–En aquesta línia, i vistos els resultats, les eleccions catalanes, ¿han sigut una pèrdua de temps?

–Si fa dos anys ens diuen que com a país seríem on som avui, no ens ho hauríem cregut. Així que hem guanyat molt de temps.

–Quan Catalunya sigui independent, ¿convocarà un referèndum d'autodeterminació, la República de Guerrilla?

–Ara és el moment per aconseguir l'alliberament nacional de Catalunya, però la lluita no acaba aquí. No en tenim prou a ser independents, hem de canviar el molt que no funciona en l'àmbit social. Una Catalunya independent que reprodueixi el model social d'Espanya.. ¡això no!

–Tornem a Temps. ¿Se li agafa el gust, a això de dir-les tal com raja i petit qui peti?

–El teatre ha d'anar una mica més enllà del pur entreteniment. Ha de generar debat. I la situació actual mereix una reflexió crítica. Dit això, tampoc m'he pres una llicència per matar. El meu personatge té completa llibertat per dir el que li roti, però al final també sent la por al que vindrà quan el cronòmetre arribi a zero, i tot i que no és creient, busca refugi en la religió: una contradicció que portem dintre.

–Si li demano què faria, vostè, en aquesta situació, ¿em matarà?

–No, no. És un exercici que jo mateix vaig fer amb la gent del meu entorn.

–¿I què en va treure?

–Hi ha qui em deia que sexe. I jo li responia: «¿Segur? ¿Et veuries en condicions de mantenir relacions sexuals?»

–¿Què més?.

–Un altre, que es posaria la victòria del Barça al Madrid per 2 a 6.

–Com a mínim ho clavaria: ¡90 minuts justos!

–És que la majoria de gent no sap que respondre o practica l'escapisme més o menys graciós. Perquè, ¿de veritat, que et posaries tots els gols de Messi, els teus últims 90 minuts de vida? Jo crec que em quedaria al llit, esperant.

–Ha treballat a les ordres de Fontseré. Vostè, ¿és dels que abominava públicament de Boadella i els Joglars?

–¡No, no, no! És un dels grans directors de casa nostra, i l'he seguit des de sempre. Em considero suficientment madur per destriar l'art de la ideologia. La de Boadella no la comparteixo en absolut. Però això no farà que deixi de gaudir del seu talent escènic, que és immens.

–Llavors, vostè no hauria escrit el tuit en què Toni Albà convidava a no anar a veure Carmen Machi per haver firmat un pamflet antiindependentista.

–No. La feina d'actor requereix absoluta llibertat. Pots anar a veure el que vulguis. O deixar-hi d'anar, només faltaria. Però d'aquí a fer una crida per no anar-hi... Va ser desencertat, i el mateix Albà ha reconegut que es va equivocar. No cal donar-li més voltes.

–Entesos: ¿de què es mor, el seu malalt?

–No entro ni en les causes ni en la manera. No era això el que m'interessava, sinó què li passava pel cap durant aquella estona que el temps se li'n va de les mans.

–És que a mi sí que m'agraden els detalls: ¿enterrament tradicional o cremació?

–Tradicional. I m'ho demano des d'ara. Tinc clar fins i tot el lloc: a Sant Feliu de Buixalleu, on hi ha enterrats els avis i els besavis.

–¡Aquests cementiris de casa nostra, amb gratacels de nínxols tots iguals! ¿¡Quina enveja, oi, els cementiris anglesos, on dóna gust de ser-hi enterrat!?

–No és que m'agradi el nínxol... Però entre els llocs que visito sempre que vaig a un poble hi ha l'església i el cementiri. I això que no sóc creient. Sóc una cosa ben estranya: no sóc creient però sí que sóc practicant. M'agrada el ritual, la missa; de fet, el teatre no deixa de ser un altre ritual. Visitar cementiris m'agrada, mira: és on hi ha el passat del poble. I a casa nostra hi ha cementiris molt xulos, no cal que siguin anglosaxons, carregats de gespa i amb ocellets. Jo m'hi trobo a gust.

–¿Per exemple?

–El de la Jonquera,el de València d'Àneu... I també el de Sant Feliu de Buixalleu: vas caminant pel bosc i de cop et topes amb el cementiri, amb la seva capelleta i un centenar de nínxols i prou. Tot molt acollidor.

–Que s'hi està molt bé, vaja.

–I a més hi toca el sol tot el dia. El que deshumanitza són els aquests cementiris immensos de ciutat, amb unes fileres de nínxols que no s'acaben mai i que són autèntiques ciutats de morts. Costa trobar-hi l'encant, però per una qüestió de proporció.

 

Informació addicional

Comentaris