15/09/2014

CRÍTICA TEATRAL - Notable espectacle tragicòmicament mortuori

TEATRAL.NET - RAMON OLIVER

Ara que ja no queda temps per a res, toca passar de tot? Pot ser una opció tan vàlida 
com qualsevol altra, quan ja se t'estan acabant totes les opcions. Que és precisament el 
que li passa a Quim Masferrer, l'autor i protagonista d'aquest notable espectacle 
tragicòmicament mortuori que el Joglar Ramon Fontserè li ha dirigit amb sàvia habilitat 
no exempta del seu punt d'agosarat risc. Un espectacle en el qual, per cert, descobrim 
que si el Bergman d'El setè segell veia a la Mort com si fos un filosòfic jugador 
d'escacs que sempre acaba les seves partides amb un rotund escac i mat, Masferrer i 
Fontserè la veuen més aviat com si fos un mut tramoista teatral de rostre sever que cada
cop que creua l'escenari li recorda al Quim i a tots nosaltres la velocitat inexorable amb 
què corre el rellotge digital que marca la fi de tot plegat. I resulta ben significatiu - ja 
us he dit abans que aquests divertiment, porta incorporat dins seu algunes resolucions 
teatrals una mica arriscades- que sigui aquest tramoista l'encarregat d'iniciar la 
representació, omplint el buit escenari del Barts amb els mínims requisits escenogràfics, 
abans que Masferrer faci la seva aparició assegut en la cadira de rodes que l'acompanyarà 
en tot moment: qui no vegi en aquest escenari buit fugaçment dissimulat durant una 
estona per obra del miratge teatral una bona metàfora de la vida, deu ser perquè professa 
un optimisme incurable. 
Però, al que anàvem: què pot fer el nostre personatge sense futur, un cop li han 
comunicat que li resten 90 minuts de vida, i que no té temps ni per veure la seva peli 
preferida, l'Amarcord de Fellini, amb una durada de 127 minuts? Doncs, com a mínim, 
i després d'uns minuts gairebé silenciosos en els quals el rellotge va corrent sense que el 
nostre protagonista sense futur hagi tingut temps de reaccionar (també aquí 
l'espectacle s'arrisca, i talla en sec les rialles d'aquells que s'han posat a riure tot just 
veure a Masferrer), el que pot fer en Quim es tornar a escoltar la seva cançó favorita, la 
fascinant L'aigle noir de Barbara, amb plena consciència que aquesta serà la darrera 
vegada que l'escolti: alguna vegada, revisant aquella peli que us agrada tant o aquell 
tema musical que us fa vibrar, us heu parat a pensar que –qui sap!- potser no ho podreu 
tornar a fer mai més? I el que pot també fer en Quim es córrer a ritme de Johnny Cash 
una memorable volta ciclista a Catalunya com ho feia mentre dormia les migdiades de 
la seva infància, mentre al nas pervivien encara les olors del sofregit cuinat per la mare, 
tan nutritiu per a la memòria com la famosa magdalena de Proust. I, naturalment, i 
mentre es compadeix del mar de corrupció en el que ens tocarà seguir nedant a nosaltres 
quan ell ja no hi sigui, li pot fer botifarra a totes les il·lustres institucions i honorables 
personatges que ens fan la punyeta dia si i dia també, mentre ell reivindica amb el 
carisma interpretatiu que li coneixem la seva condició d'independentista torero. Doncs, 
olé!

Comentaris