23/09/2013

Quim Masferrer: "Allò que es diu que tothom té una entrevista és veritat"

Quim Masferrer és "El foraster" al nou programa dels dimecres a TV3, on l'humorista recorre pobles de menys de mil habitants per conèixer la seva gent i fer-hi un monòleg a mida. Com l'han rebut? Quines històries li han explicat? On se sent foraster? Lleg

Quim: teatre, ràdio i ara també televisió... Toques tots els àmbits!
Està bé, tocar tots els àmbits. Ara, fer-ho bé: aquesta és la història... Jo tinc una manera de fer i la base sempre és la mateixa: antropològica, d'inspirar-me en el que et diu la gent, en coses que són universals, l'humor, les anècdotes... El mitjà en què ho ensenyes canvia una mica el format però l'essència és la mateixa. En canvi, se'm faria molt difícil parlar d'astrofísica nuclear, o de política internacional... en qualsevol mitjà.

A "El foraster" hi ha molta, d'aquesta antropologia...
Sí, aquesta essència de les petites comunitats m'apassiona, perquè jo formo part d'una d'elles. Jo sóc d'un poble molt petit, Sant Feliu de Buixalleu, d'aquells que tothom es coneix i tothom sap molt de l'altre, fins al punt que de vegades, a això, la gent que no hi està acostumada no se'n pot acostumar mai. Però és que a partir d'aquesta essència local toques temes absolutament universals. El que passa en un poble petit de Catalunya passa en una ciutat dels Estats Units o en un poblet de Singapur... Som humans tots: tenim pors, inquietuds i tots estem aquí que no sabem massa què hi fem... Ens uneix tot això.

Com us reben, als pobles?
La rebuda és la que m'esperava. Arriba un foraster, i a sobre carregat de càmeres, i t'obren les portes de casa seva, perquè els has trencat absolutament la quotidianeïtat. Jo recordo el meu pare dient: "aquest cotxe, què fa aquí?". Perquè en un poble petit, un cotxe que un dimarts d'hivern al matí no hauria d'estar allà, ja és notícia. I les histories que t'arriben a explicar, la capacitat que tenen per sorprendre't i fer-te riure... són  regals que no t'esperes. Allò  que es diu de "tothom té una entrevista" és veritat. Perquè una senyora que té un forn en un poble petit resulta que té una història personal que et fascina. És gent anònima però que té moltes coses a dir, i que segurament si no les deien era perquè ningú els hi havia preguntat.

I amb tot el que t'expliquen, construeixes un monòleg...
Sí, ells són els meus guionistes. De les coses que m'expliquen, jo després amb el meu equip faig un monòleg i el faig a casa seva. Són pobles que normalment han de baixar a Barcelona per veure teatre. Doncs no, a casa seva. I sovint ni en el teatre, perquè no en tenen. El fem a la plaça del poble, o a un casal, un ateneu... El dia del monòleg és una festa popular extraordinària.

Quins criteris heu seguit, per triar quins pobles visitar?
Pretenem esquitxar el país, plasmar la diversitat que tenim a casa nostra. Però no ens hem quedat amb boniquismes, amb anar a pobles perquè són macos, ni perquè s'hi menja molt bé o hi ha una esglèsia romànica... Hi ha més de 500 pobles de menys de 1000 habitants. I tots es mereixerien tenir un "El foraster". Però hem triat pobles que hem anat a veure i dius "em costa, marxar d'aquí".

Dius que en aquest programa fas de "caçadors de poblets". Has tornat amb el cistell ple... de què?
He tornat amb el cistell ple d'emocions, de riures, de sorpreses... Hi ha molts pobles a Catalunya; Jordi Pujol em sembla que se'ls sabia tots, però jo no. I, en el fons, el nom del poble, on està... és el de menys. El que cada dia aixeca la persiana del forn, els que a la tarda són al bar... això és el poble. T'emportes això, humanitat, paisatge humà.

I com és el paisatge humà dels pobles de Catalunya?
M'he trobat gent autèntica, que et parlen sense embuts i que t'expliquen veritats, les seves veritats... i això és collonut. Perquè una petita història insignifcant, quan tens el protagonista allà i te l'explica, agafa una dimensió extraordinària. Catalunya és un país molt petit però no té res a veure anar a fer un poblet de l'Ebre amb un de l'Alt Urgell o de l'Empordà. En un lloc són extrovertits, amb "salero", de carrer, t'obren les portes de casa... En un altre són tancats, molt seus, has d'apretar una mica més però igualment t'acaben explicant coses extraordinàries. Els matissos són els que ens fan diferents, plurals i diversos. Però l'essència és la mateixa.

On t'has sentit més foraster a la teva vida?
Em sento molt foraster quan surto dels meus hàbitats. Quan vaig a passar uns dies fora, me n'adono que per defecte el cotxe se me'n va cap a petites comunitats. Em sento còmode en aquests entorns. Per tant, sense haver-ho anatlitzat mai, me n'adono que on em sento més foraster és en llocs que no domino tant, grans ciutats, llocs on de cop i volta la gent ja no té aquella rellevància com en una petita comunitat.
 
On no t'hi podries sentir mai?
Per descomptat, al meu poble. I en aquests pobles que he anat sé que sóc foraster però de seguida m' hi he sentit com a casa. Ho dic de veritat. Quan marxo, vaig saludant la gent pel seu nom. Això, a la gent de ciutat, la sorprèn.
 
És "El foraster" és una oda als pobles?
Sí, és un crit der dir: aquí estem, existim, sóc d'un poble petit, ja sé que on passen les coses, les grans exposicions i representacions, és a les ciutats, i ha de ser així que per això són les capitals... però som molt feliços. Als pobles paguem uns peatges, però a les ciutats es paguen uns altres.




Comentaris